A les deu del vespre vaig al Cinema Solidari. La pel·lícula acaba poc abans de mitja nit. He sopat un trist entrepà i decideixo fer un volt per la nit arenyenca. A mig caminar m'ensopego amb en Rafa, el canetenc esdevingut arenyenc, que va armat amb la càmera de fotografia digital -última generació- i com una paparra decideixo d'enganxar-me a ell. Farem la feina junts, li dic. I iniciem la recerca de candidats i polítics per enxampar-los en plena feina: l'enganxada de cartells, la primera enganxada de cartells d'aquesta campanya!

Tots plegats de la nit en fan dia. Se'ls veia contents i divertits. Són com canalla. Era la seva particular Nit de Naps. Els Socialistes estaven penjats dalt d'una grua i les pancartes les col·locaven en un tres i no res. La Riera passava a ser un "arc de triomf" electoral. Els Convergents, i els seus socis d'Unió, enganxaven cartells frenèticament. En Benet, l'hereu de can Maimí, coordinava la feina de tots els equips, amb aquella súper moto de tota la vida. Els de l'Esquerra eren exèrcit, i obedients al cap, omplien fanals i fanals de banderoles. Els d'Iniciativa els vàrem trobar a la zona de l'Arenys Nou, la seva particular fàbrica de vots, barallant-se amb les brides, el filferro i els telèfons mòbils. Vàrem buscar insistenment els populars. No els trobàrem per enlloc. Amb en Rafa ens proposàrem de seguir-los la pista com si fòssim dos gossos perdiguers. Seguirem els cartells!- ens diguérem com si de cop i volta en hagués arribat l'inspiració divina. Però no n'hi havia cap, ni un! És una nova estratègia electoral? ens preguntavem encuriosits. No, no! Senzillament és que encara no els havia arribat la propaganda. Sempre fan tard! A les dues molt tocades marxavem a dormir. Nosaltres havíem fet els deures, i els polítics... també.