L’atac a Cim

Avui ens hem despertat més tard del normal. El dia és finalment bo. No ens ho pensem més, preparem l’equip, esmorzem i cap amunt. Només necessitem dos dies de bon temps, encara que normalment l’ascensió per la ruta normal se sol fer en tres dies per anar més descansat. Les ganes són enormes i això és el que no ens ha fet baixar la guàrdia.

Per tercera vegada enfilem els pendents que ens portaran, altre cop, fins al camp 1, Nido de Condores. En Josep Maria és l’únic del grup que es queda al camp base; té alguns problemes intestinals.

Quan queda poc per arribar al Cambio de Pendiente, l’Eduard ens comenta que ha estat pensant en l’ensurt del primer atac i que per no fer perillar l’èxit de l’expedició ha decidit anar avall. L’Anna, que no es troba gaire bé, pren la mateixa decisió i l’acompanya, tot i que les ganes estaven en anar cap amunt.

Així doncs els tres que quedem tirem cap amunt i passem la nit al camp 1, tot i que la intenció era arribar a fer nit a Berlín, camp 2 a 5950 metres d’alçada. Al vespre comuniquem per ràdio amb el camp base per fer-los saber que tot va bé: demà pot ser el gran dia. El cansament de tant dies a la muntanya, ja es comença a notar.

L’endemà a les set del matí sortim cap amunt. El dia és bo i no fa vent, però fa fred, uns vint graus sota zero. Poca estona després d’haver iniciat la marxa en Marc i en Quim tenen problemes de fred a les mans. Unes fregues... i amunt fins a Berlín. Cap a les 12 del migdia arribem a la Cresta del Viento, ja hem deixat enrera el refugi més alt del món, Independencia a 6546 metres. Al davant tenim el Gran Acarreo un gran pendent de pedres que s’ha de travessar d’una banda a l’altra. Aquí cal anar molt en compte amb les relliscades i encara amb moltes més precaucions si s’hi ha acumulat neu. Finalment, la Canaleta.

La Canaleta és una gran canal d’aproximadament quatre-cents metres i 33 graus d’inclinació, plena de roca descomposta. És la part més penosa de l’Aconcagua. Aquí l’únic que val ja, són les ganes d’arribar a dalt. Gairebé quatre hores després arribem a la Cresta del Guanaco, una espectacular línia que separa el cim Nord, de 6959 metres, del cim Sud, de 6939 metres. Ara sí, una mica més i ja hi som. El temps ha empitjorat per moments i des d’on som no es veu res del nostre voltant.

Finalment a un quart de set de la tarda del dia sis de febrer aconseguim posar els peus als 6959 metres d’alçada que fa el cim de l’Aconcagua. Després de fer les fotos de rigor i de preguntar-nos; què diantre hi fem aquí a aquesta hora i amb aquest temps! ens falten cames per anar avall. I de la mateixa manera que han arribat els núvols, ara han marxat, això ens permet contemplar les vistes, el paisatge i una magnífica posta de sol amb l’oceà Pacífic al fons.

Arribem a la tenda, al camp 1, amb la darrera claror del dia. Ens falten cames per comunicar-ho per ràdio als companys que són al base i que deuen estar esperant que donem senyals de vida. Ara sí que es pot dir que hem fet el cim. Només ens queda passar una nit més d’alçada. L’endemà, sense presses i amb un dia assolellat, cap avall a retrobar-nos tot el grup i a celebrar-ho ara tots junts. Una celebració de luxe amb copes de vidre i cava del bo, a la salut dels nostres amics de Terrassa.

Música