El mal temps ens fa desistir de tornar a intentar l’atac al cim. Restem tots al camp base esperant una millora climatològica. El cim i tota la ruta d’ascens està constantment envoltada de núvols, amb fortes ventades i nevades intenses; ens ho prenem amb tota la filosofia del món, encara que estem una mica intranquils ja que els dies van passant i sembla que això no millora.

Passem gran part del temps a la nostra cuina-menjador dedicant-nos a menjar bé i hidratar-nos suficient.

Quan per fi les nuvolades, que ho tapen tot, sembla que hagin de desaparèixer, dalt del cim s’hi forma el famós hongo, pertorbació molt espectacular que es queda encallada al cim de l’Aconcagua. Això assegura uns tres dies de mal temps. Sembla que va per llarg; el baròmetre no vol acabar de pujar.

Els dies passen i cada matí, quan traiem el cap per la tenda veien l’hongo al damunt de la muntanya. Al camp base, al matí hi fa sol però si hi ha el barret instal·lat al damunt de la muntanya, a la tarda el mal temps general i el vent està assegurat.

L’hongo, al cap i a la fi, és una concentració de baixes pressions que s’estanca a la part superior de la muntanya. L’Aconcagua, en la seva part més alta, sobresurt uns 1500 metres més que les muntanyes que l’envolten, la qual cosa fa que aquest tram final quedi molt desprotegit i les pertorbacions s’hi estanquen molt sovint. Dins del núvol que forma l’hongo es poden arribar a agafar temperatures molt baixes. Si parlem de quaranta graus sota zero segur que no estem dient cap bestiesa. Aquesta situació ens acompanya durant tres o quatre dies.

Els entreteniments més comuns són el pànxig, la lectura, els jocs malabars i les partides de cartes. Alguns aprofitem per fer una mica de neteja personal, ara que disposem de temps suficient i alguns dies. Durant els matins el temps s’aguanta prou i sembla que vol millorar.

Al mal temps bona cara. Aquests dies hem coincidit amb uns amics de Terrassa que també han intentat fer cim però, malauradament ells ja han de tornar. Aprofitem l’avinentesa per reunir-nos tots i fer un bon dinar de comiat. Som un bon grup de gent: els de Terrassa, els d’Arenys i tres o quatre companys i guies del camp base. Poc que ens ho pensàvem de menjar un arròs tan deliciós a 4.230 metres. I havent dinat i després d’una bona sobretaula fem les fotos de rigor.

Els de Terrassa ja preparen els petates i les motxilles per anar marxant. De part nostra informaran als parents i amics d’Arenys de la nostra situació, ara d’espera. Un cop siguin a Mendoza es posaran en contacte via telèfon i a través d’Internet amb els d’Arenys també per donar-los records. Abans de marxar ens regalen una ampolla de cava i unes copes de vidre dins d’un estoig, per celebrar el nostre possible èxit. Això és tot un luxe!

En haver marxat el grup ens fa l’efecte de quedar-nos sols a Plaza de Mulas, tot i que això sabem que no és cert. Per fi el canvi de temps arriba. Tot sembla augurar un bon final.

Música