El viatge i l’aproximació.

15 de gener de 1997. Finalment tot és a punt. Després de mig any d’entrenament, burocràcia i discussions, ha arribat el moment que tots desitjàvem: marxar cap a l’Aconcagua.

Després d’unes 18 hores d’avió arribem a la ciutat de Mendoza (Argentina) on ja ens esperen.

Aquí hi restarem un parell de dies i dedicarem el temps a fer una mica el turista i a ultimar les darreres compres.

També aprofitarem el pati de l’Hotel Independència, on ens allotgem, per preparar petates i motxilles. És estiu i, a Mendoza, la calor es fa notar.

L’endemà tot és a punt per marxar cap a Penitentes. Penitentes és una estació d’esquí d’hivern. A l’estiu, a la Hosteria Cruz de Canya, acullen els grups que fan l’última nit abans de marxar cap a la muntanya. Aquí també és on carregarem els nostres paquets a les mules. Cada una pot portar com a màxim 60 quilos de pes.

Després de 200 quilòmetres de carretera per un paisatge totalment àrid arribem a Penitentes on farem l’última nit en la comoditat d’un llit.

19 de gener; ja estem a punt de marxa. Ens porten fins a l’entrada del Parque Provincial del Aconcagua. Més tard, per fi, ens posem a caminar. Les mules amb les nostres càrregues ja estan enfilant-se cap al camp base, Plaza de Mulas. Ho fan en un sol dia; nosaltres en canvi n’estarem dos.

Després de presentar els permisos pertinents als guardaparques anem cap amunt. A mida que anem guanyant alçada la poca vegetació que hi ha a la zona va minvant. Els paisatge es converteix, poc a poc, en més àrid i pedregós. Avui la jornada d’aproximació és curta, de seguida arribem a Confluencia, un camp intermig a 3.500 metres, cosa que ens va bé i és recomanat per qüestions d’aclimatació.

Després d’una bona nit, ens llevem d’hora per continuar l’aproximació fins al camp base. Aquí, a Confluencia, és on hem de recollir el màxim d’aigua potable possible, perquè fins al camp base no trobarem cap lloc on fer-ho.

Travessem Playa Ancha, antiga vall glacial ara convertida en un desert. El sol apreta de valent. La caminada, encara que no és difícil sí que es fa llarga i penosa. Les distàncies ens enganyen i així podem comprovar la immensitat d’aquestes valls i muntanyes. Els cims de 5000 metres, encara semblen més monumentals ara vistos tan de prop. Al final de la vall ens espera la Cuesta Brava que tal com fa suposar el seu nom, puja de valent.

L’alçada ja es comença a notar, el camp base (Plaza de Mulas) ja és més a prop. Quan hi arribem el mal de cap i el cansament de la jornada es fa palès en algun de nosaltres, cosa que empitjora encara, el fet d’haver de muntar el nostre campament.

Música